Traduccions:
Altres pàgines:
|
I LES GRANS COMPANYIES?Com a persones jurídiques, se les pot considerar mentalment incapacitades?per Phil Bartle, PhDtraduït per Esperanza EscalonaFullet per a la formacióLes grans companyies tenen només una ètica.Les revelacions de que s'estaven comentent greus delictes en companyies enormes com ara Enron no és on rau el problema. El problema rau en que les grans companyies fan exactament el que estan dissenyades per fer, dintre de la legalitat i eficientment. Aquest és el perill més gran per la societat i pel futur de la humanitat. Donem un cop d'ull al que se suposa que fan les grans companyies: La qüestió és: "Els executius (a condició de que es mantinguin dintre de la llei), tenen cap responsabilitat en les seves activitats empresarials a banda de la d'aconseguir el màxim de diners possible per als seus accionistes?" I la meva resposta és que no. Milton Friedman (1912-2006), Premi Nobel d'Economia, assessor econòmic del president Ronald Reagan, "guru suprem" del sistema de lliure mercat. Les grans companyies comercials tenen una sola ètica: obtenir beneficis. Històricament, les nostres institucions humanes han tingut moltes ètiques. Encara que són diferents, i potser no estem d'acord amb algunes d'elles, en general tenen la responsabilitat de recolzar la comunitat i la societat, promoure la salut i benestar de la població i recolzar activitats que serveixin als interessos de la majoria. Les grans companyies no tenen aquestes exigències morals. Si una gran companyia treu beneficis a expenses del nostre entorn físic, no passa res. Si els recursos naturals es destrueixen, empitjorant la qualitat de vida dels nostres néts, no passa res. Si persones de llocs llunyans són explotades, empitjorant la seva salut i s'incrementen els seus índex de mortalitat per tal que una gran companyia pugui treure beneficis, no passa res. Treure beneficis com a meta o objectiu es basa en una única motivació: la condícia. Donat que les grans companyies són, generalment, propietat dels seus accionistes, que no vigilen ni els importa la gestió diària de l'organització, no hi ha consciència en aquestes companyies. Es premia al directius (amb ascensos, sous alts i recompensens vàries) només si augmenten els beneficis, no si són bons ciutadans. El desenvolupament del lliure comerç, i d'una creixent economia global són, en sí mateixos, valuosos per a la societat. Signifiquen que els béns i els serveis es poden produir de la manera més eficient. Però, desgraciadament, el treball no és tan mòbil com el capital, perquè els treballadors tenen famílies i arrels en les seves comunitats, i no es poden traslladar fàcilment a a ltres llocs. A més, les grans companyies poden aprofitar-se del comerç internacional abaixant i apujant els preus de le seves pròpies mercaderies quan les transfereixen entre les seves fàbriques i diversos països, evitant impostos i tergiversant els seus nivells de producció real a cada lloc. Els beneficis es poden incrementar d'una manera injusta allà on hi manca transparència. Això no només les dóna un avantatge injust sobre les empreses locals i redueix els impostos que poden recaptar els governs, sinó que també traeix el propòsit del comerç just apujant els costos pels consumidors finals. I la crida que es fa, des de diferents nivells, als governs per que s'assemblin més a les empreses privades? És veritat que molts governs podrien millorar en eficiència. Eficiència és la ràtio resultant de dividir els costos de les aportacions entre el valor dels resultats. Podem obtenir millors resultats si incrementem l'eficiència. Desgraciadament, a aquesta observació se l'ha trastocat en interpretar-la en el sentit de que els governs s'haurien de gestionar com les organitzacions comercials, com si la responsabilitat d'un govern fos obtenir beneficis. No ho és. Un govern té la responsabilitat de procurar el benestar de cadascú dels membres de la seva població, no només de les grans companyies o dels accionistes. Les grans companyies tenen interessos creats en reduir els seus impostos, la qual cosa augmentarà els seus beneficis, en detriment dels pressupostos destinats a serveis socials com ara l'educació, la salut i el suport a les persones vulnerables. Si una gran companyia fa una donació a un partit polític amb un programa que contempla la reducció dels impostos i dels serveis socials, es dóna un conflicte d'interessos. El cas d'Enron també mostra que la nostra societat, o la més sofisticada i rica del món, la dels EEUU, no poseeix els mecanismes de vigilància i control adequats per controlar les activitats de les grans empreses i només és qüestió de sort que un empleat denunciï les seves activitats delictives, sacrificant la seva carrera i reputació en fer saltar l'alarma (denunciant el delicte) i possibilitar que se la investigui. Poques vegades es protegeix al denunciant i normalment acaba pagant cara la seva acció. Llavors, quins són els indicadors de les tendències futures en el ràpid creixement mundial de les grans companyies? Avui en dia, més de cent multinacionals tenen un pressupost anual més gran que la suma conjunta dels ingressos nacionals de més de cent països. Són una nova força política post nacional en el món actual, una força a tenir molt en compte. Nosaltres, com a científics socials, se suposa que no hem de fer judicis de valor. No veiem a les grans companyies com quelcom dolent, sinó com a organitzacions socials amb unes estructures i processos específics. Però tenim la responsabilitat de cridar l'atenció quan les nostres institucions socials produeixen resultats que no esperem i que estan més enllà dels objectius de la societat. Aquest és un cas clàssic. ──»«──Si copieu text d'aquest lloc, si us plau, citeu l'autor (s) |
Pàgina d'inici |