Tweet
Traduccions:
Altres pàgines:
Mòduls
Mapa de la web
Paraules clau
Contacte
Documents útils
Enllaços útils
Lectures de sociologia
EL FACTOR HUMÀ I LA POTENCIACIÓ COMUNITÀRIA
Review of Human Factor Studies
2008 Summer, Volume 14, No. 1, Special Issue
per Phil Bartle, Fundador del Col·lectiu de Potenciació Comunitària
Victòria, Colúmbia Britànica
traduït per Esperanza Escalona
EL
COPYRIGHT DEL QUE SEGUEIX ÉS PROPIETAT DE LA PUBLICACIÓ. ES POT CITAR.
A
DIFERÈNCIA DE LA MAJORIA DE PÀGINES D'AQUESTA WEB, NO ÉS COPYLEFT NI CC PER SA.
Resum
La Potenciació Comunitària, una metodologia especial per enfortir les comunitats, parteix de la idea de que la capacitat no es pot construir (enginyeria social), sino que la comunitat es pot estimular perque es desenvolupi per sí mateixa. La comunitat és una institució i és part de la cultura, les idees i les acciones apreses pels humans i, per tant, és diferent dels propis humans que aprenen. El treball sobre el terreny posa de manifest que la força d'una comunitat es basa en setze factors. Aquests factors pertanyen a les sis dimensions de la cultura i, per tant, a l'enfocament del Factor Humà que té en compte a la persona com un tot.
Introducció
Com qualsevol estudiant de primer curs de sociologia o antropologia sap, ser humà és tenir una cultura (Henslin, 2004). El procés que dura tota la vida d'adquirir una cultura, o culturització, és un procés d'aprenentatge.(1) La cultura i les seves institucions, és a dir, la societat, no es compon d'éssers humans, sino dels pensaments i accions dels éssers humans; la cultura (la cosa essencial que ens fa humans) és "portada" pels humans.
La comunitat és una de les institucions més antigues de la humanitat, i sembla que la seva existència és tan vella com els mateixos humans. Com totes les institucions socials, la comunitat no es pot veure, notar ni sentir, sino que és una estructura social, com el model d'un àtom. Una comunitat no és un ésser humà, no pot menjar, pensar, jutjar o jugar al golf, i no l'hauríem de donar característiques humanes si volem entendre-la a fons i predir les seves accions.(2)
Origens de la Metodologia de la Potenciació Comunitària
La metodologia de la potenciació comunitària no es va originar com una recerca erudita o acadèmica. Es va originar sobre el terreny, com un mitjà per resoldre un problema molt difícil, el problema social de la pobresa. Això vol dir que no hi ha una gran quantitat de publicacions acadèmiques sobre el tema. Quan Einstein va publicar les seves teories a començaments dels segle XX, tothom sabia què significaven el que ell va descriure com e, m, c i "al quadrat", però va haver de ser ell qui posés tots aquests elements junts per crear una nova manera de contemplar l'univers. Pots veure els elements de la potenciació comunitària i pensar que és quelcom que ja s'ha dit abans, però no és així.
El Factor Humà i la Potenciació Comunitària
L'enfocament del factor humà va néixer del reconeixement de la necessitat d'estudiar la persona com un tot, incloent-hi els aspectes espirituals. La metodologia de la potenciació comunitària depen d'un anàlisi de la cultura humana en sis dimensions, una de les quals és l'espiritual, que inclou les creences i la percepció del món. Aquestes sis dimensions, que són la tecnològica, l'econòmica, la política, la social, la dels valors, i la percepció del món i els papers que desenvolupen en la potenciació s'expliquen més endavant.
Potenciació i Desenvolupament
Una de les raons per la qual alguns lectors pensen que parlem de coses que no són noves és la semblança entre els termes desenvolupament comunitari i potenciació comunitària. Desenvolupament vol dir fer-se més gran i més complex. Potenciació vol dir fer-se més fort. Mentre que tots dos conceptes són diferents per definició, estan estretament relacionats.
La potenciació comunitària es diferencia del desenvolupament comunitari en que no té un origen ni una orientació colonial, no està limitada a comunitats rurals, i està basada en un examen més complex de les comunitats, incloent-hi les sis dimensions de la cultura i els setze elements de la força comunitària.
El desenvolupament, incloent-hi el d'una comunitat, representa un increment en la complexitat. No és només un increment en el tamany, com ara en la seva població, la seva àrea de control o la seva riquesa. El desenvolupament se sembla més al creixement d'una planta que a la construcció d'una màquina. Pensa en un aglà quan creix. No creix dintre d'una casa de la seva mida, creix en un roure.
A mida que una comunitat es fa més forta, també té més poder de decisió. Augmenta la seva habilitat per aconseguir les coses que els seus membres volen, i desenvolupa una capacitat més gran. Podem estimular una comunitat a desenvolupar la seva pròpia capacitat; no podem construir la seva capacitat.
La metodologia de potenciació comunitària es basa en les aplicacions pràctiques de la ciència social. Va més enllà del desenvolupament comunitari tradicional, amb la seva parcialitat a favor del món rural i els seus lligams colonials. Considera una comunitat, com qualsevol organisme, cultural o biològic, com quelcom que es fa més fort quan fa exercici o lluita.
Quan li donem tot a una comunitat i li fem tot, esdevé, metafòricament parlant, un ent cultural passiu. Hi ha moments i llocs on aquest enfocament caritatiu és l'adequat, com ara després d'un desastre natural o causat per la mà de l'home, quan la caritat que donem pot suposar la diferència entre la vida i la mort. Però si la caritat continua massa temps, contribuirà a la dependència que, al seu torn, afebleix la comunitat i la fa més pobre. Massa temps vol dir tot allò que passi d'uns quants messos, no, com moltes persones en agències humanitàries pensen, uns quants anys. Igual que l'organisme biològic s'atrofiarà, així també els destinataris de la caritat perden la seva habilitat per ser autosuficients.
Elements principals de la Potenciació Comunitària
Està composta per vuit principis importants:
- L'equilibri de poder (persones amb influència en els corrents d'opinió i líders, no només una majoria demogràfica) ha de desitjar que la comunitat sigui més autosuficient i que aquesta estigui disposada a fer esforços i sacrificis per arribar a ser-ho. (Els líders i els formadors d'opinió poden ser formals i/o informals, reconeguts oficialment o no). Sense això, el dinamitzador estarà perdent un temps que li valdria més la pena dedicar a una altra comunitat.
- Un agent experimentat i/o qualificat ha d'estar disponible per estimular i guiar la comunitat per organitzar-se i passar a l'acció per superar la pobresa i esdevenir més autosuficient. El dinamitzador pot ser una persona amb un talent i unes habilitats naturals, la formació que ofereim en aquesta web està enfocada a desenvolupar i esmolar aquestes habilitats i talent.
- Si bé és cert que es pot oferir assistència, no s'ha de tractar de l'assistència que alimenta la dependència i la feblesa, sino la que dóna lloc a cooperació, ajuda i formació que, a la vegada, promou l'autosuficiència i una major capacitació.
- Les organitzacions o comunitats beneficiàries no s'han de controlar ni se les ha de forçar al canvi, però els professionals formats com cooperants o dinamitzadors han d'intervenir per estimular, informar i guiar. S'ha d'evitar l'enginyeria social. Es necessita persuasió i facilitació.
- Els organismes es fan més forts mitjançant l'exercici, la lluita, i fent front a les adversitats. La metodologia de la potenciació incorpora aquest principi per a les organitzacions socials. Els entrenadors esportius utilitzen aquest eslògan: "Sense patir, no es guanya". Nosaltres no promovem el patiment, però sí promovem la lluita i l'esforç.
- La participació, especialment en la presa de decisions, dels beneficiaris, és essencial per l'augment de la seva capacitat. No s'han de prendre decisions per la comunitat o en el seu nom.
- Una proporció substancial (varia d'un cas a un altre) dels recursos necessaris per a un projecte comunitari (és a dir, l'acció) l'han d'aportar els propis membres de la comunitat.
- El nostre objectiu ha de ser que els participants prenguin el control total des de bon començament, que prenguin les decissions i que acceptin la plena responsabilitat sobre les accions que els portaran a un augment de la seva força.
Vegeu Bartle (2004) per més detalls sobre aquests principis
Aquest és el conjunt de principis que està al nucli de la metodologia de la potenciació. Cadascuna de les sis dimensions culturals, i cadascun dels setze elements de força, s'invoquen en el procés d'ajudar una comunitat a enfortir-se, utilitzant aquests principis bàsics.
Elements de Força
Quaranta anys de feina estimulant comunitats a fer-se més fortes han posat de manifest uns setze elements de força. (3) Una investigació posterior ha demostrat, com en els elements de Weber sobre el que fa les burocràcies fortes,(4) que els mateixos setze elements s'apliquen a la força de les famílies i de les organitzacions formals.
Els Setze Elements de Força
Altruisme:
Proporció d'individus i grau fins al que estan disposats a sacrificar beneficis propis per beneficis de tota la comunitat (reflectit en graus de generositat, humilitat individual, orgull comunal, ajuda mútua, lleialtat, preocupació, camaraderia, fraternitat). A mida que una comunitat desenvolupa més altruïsme, desenvolupa també més capacitat. (Quan es permet que els individus, les famílies o les faccions siguin avariciosos i egoïstes en detriment de la comunitat, la comunitat s'afebleix).
Valors Comuns:
Grau al que els membres d'una comunitat comparteixen valors, especialment la idea de que pertanyen a una entitat comuna que va més enllà de l'interès de cada membre que en forma part. Quant més comparteixin els membres de la comunitat (o, com a mínim entenguin i tolerin) els valors i actituds dels altres membres, més forta serà la comunitat. (El racisme, el prejudici i el fanatisme afebleixen una comunitat o organització).
Serveis Comunals:
Instal·lacions i serveis dels assentaments humans (com ara carreteres, mercats, aigua potable, accés a l'educació, serveis sanitaris), el seu manteniment (una cura responsable i la seva reparació), sostenibilitat i el grau en que tots els membres de la comunitat hi tenen accés. Quant més accés tinguin els membres de la comunitat a les instal·lacions i serveis comunals necessaris, més gran serà la seva potenciació. (Quan es tracta de mesurar la capacitat d'organitzacions, aquí s'inclouen l'equipament d'oficina, les eines, els subministraments, l'accés a lavabos i altres instal·lacions per al seu personal, eines per desenvolupar la seva feina, instal·lacions físiques).
Comunicacions:
Dintre d'una mateixa comunitat i entre la comunitat i l'exterior, les comunicacions inclouen carreteres, mètodes electrònics (per exemple, ràdio, TV, internet), mitjans de comunicació impressos (periòdics, revistes, llibres), xarxes, idiomes comprensibles mútuament, alfabetització i el desig i habilitat de comunicar-se (que implica tacte, diplomàcia, desig d'escoltar tant com de parlar) en general. A mida que una comunitat millora les seves comunicacions, es fa més forta. (Per a una organització, aquest és l'equipament de comunicacions, mètodes i pràctiques disponibles per al personal). Una comunicació pobre significa una organització o una comunitat feble.
Confiança:
Si bé és cert que s'expressa en els individus, quanta confiança és compartida per la comunitat com un tot? Per exemple, la idea de que la comunitat pot aconseguir tot allò que vulgui fer. Actituds positives, predisposició, automotivació, entusiasme, optimisme, actituds autosuficients i no pas de dependència, predisposició a lluitar pels seus drets, evitar l'apatia i el fatalisme, una visió del que és possible. Un augment en la força inclou un augment en la confiança.
Context (Polític i Administratiu):
Una comunitat serà més forta, més capaç d'enfortir-se i mantenir aquest enfortiment quant més suport li faci arribar el seu entorn. Aquest entorn inclou elements (1) polítics (incloent-hi els valors i actituds dels líders nacionals, les lleis i la legislació) i elements (2) administratius (actituds dels funcionaris i tècnics, així com les normes i procediments governamentals). L'entorn legal. Quan els polítics, líders, tecnòcrates i funcionaris, així com les lleis i normes, prenen un enfocament de subministrar coses, la comunitat és feble, mentre que si prenen un enfocament de capacitació cap a la comunitat, actuant en base a l'autoajuda, la comunitat serà més forta. Les comunitats poden ser més fortes quan existeixen dintre d'un context de més capacitació.
Informació:
Més que del simple fet de tenir o rebre informació sense processar, la força d'una comunitat depèn de l'habilitat de processar i analitzar aquesta informació, el nivell de conscienciació, coneixement i seny que es trobi entre els individus clau i en el grup com un tot. Quan la informació sigui més efectiva i més útil, no només quan n'hagi més volum, la comunitat tindrà més força. (Fixa't que això està relacionat amb l'element de comunicació que hem descrit abans, però no és el mateix).
Intervenció:
Quin és el grau i l'efectivitat de l'animació (mobilització, formació per a la gestió, promoció de la conscienciació, estimulació) que té com objectiu l'enfortiment de la comunitat? Les fonts de caritat, externes o internes, incrementen el nivell de dependència i afebleixen la comunitat, o la desafien a actuar i, per tant, a fer-se més forta? La intervenció és sostenible o depèn de decisions de donants externs que tenen objectius i metes diferents dels de la pròpia comunitat? Quan la comunitat té més fonts d'estimulació per desenvolupar, té més força.
Lideratge:
Els líders tenen poder, influència, i l'habilitat de mobilitzar la comunitat. Quant més efectiu sigui el seu lideratge, més forta serà la comunitat. Aquest no és el lloc indicat per un debat ideològic sobre si és millor el lideratge democràtic o participatiu, oposat als estils totalitaris, autoritaris i dictatorials, però hem de dir que el lideratge més efectiu i sostenible (per enfortir la comunitat, no només els líders) és el que funciona seguint les decisions i desitjos de tota la comunitat, jugant un paper de capacitador i facilitador. Els líders han de tenir certes habilitats, predisposició i carisma. Quant més efectiu sigui el lideratge, més capacitat té la comunitat o organització. (La manca d'un bon lideratge l'afebleix).
Xarxes:
No es tracta només "del allò que coneixes", sino també "a qui coneixes" que pot ser una font de força. (Com se sol fer broma sovint, no és només el "conèixer com" sino també el "conèixer a qui" que pot proporcionar una feina). En quin grau els membres de la comunitat, especialment els líders, coneixen persones (i les seves agències i organitzacions) que poden proporcionar recursos útils que enfortiran a tota la comunitat? Les conexions útils, potencials i reals, que existeixen en el si de la comunitat i amb altres elements externs. Quant més efectiva sigui la xarxa, més forta serà la comunitat o organització. (L'aïllament produeix feblesa).
Organització:
El grau al que diferents membres de la comunitat es veuen a sí mateixos tenint cadascú un paper recolzant el tot (oposat a ser una simple col·lecció d'individus separats), incloent-hi (en el sentit sociològic) integritat com organització, estrucutra, procediments, processos de presa de decisions, efectivitat, divisió del treball i complementarietat de papers i funcions. Quant més organizada, o més organizada de forma efectiva, és una comunitat o organització, més capacitat o força té.
Poder polític:
Grau al que la comunitat pot participar en la presa de decisions a nivell nacional i de districte. De la mateixa manera que els individus tenen un grau de poder variable dins la comunitat, les comunitats tenen un grau de poder variable dins el districte i la nació. Quant més poder polític i influència una comunitat o organització pugui exercir, més alt és el seu nivell de capacitat.
Destreses:
L'habilitat, manifestada en els individus, que contribuirà a l'organització de la comunitat i l'habilitat d'aquesta de portar les coses a terme, coneixements tècnics, organitzatius i de mobilització. Quantes més destreses (ja siguin grupals o individuals) una comunitat o organització pugui obtenir i utilitzar, més enfortida resultarà aquesta comunitat o organització.
Confiança:
Grau de confiança que els membres d'una comunitat tenen els uns en els altres, i en especial, en els seus líders i treballadors per la comunitat que, al seu torn, reflecteix el grau d'integritat (honestitat, recolzament, franquesa, transparència, fiabilitat) dintre de la comunitat. Més confiança i recolzament dintre d'una comunitat reflecteix la seva capacitat augmentada. (La manca d'honestitat, la corrupció, el desfalc i el desviament de recursos de la comunitat contribueixen a la feblesa de la comunitat o de l'organització).
Unitat:
Sentiment compartit de pertànyer a una entitat coneguda (és a dir, al grup que forma la comunitat), encara que tota comunitat té divisions i cismes (religiosos, de classe, de status, d'ingressos, edat, gènere, ètnia, clan), el grau al que els membres de la comunitat estan disposats a tolerar les diferències i variacions entre ells i estan disposats a cooperar i treballar junts, un sentit d'un propòsit o visió comú, valors compartits. Quan una comunitat o organització està més unida, és més forta. (Unitat no vol dir que tothom és el mateix, sino que tothom tolera les diferències amb els altres i treballa pel bé comú).
Riquesa:
Grau en que la comunitat com un tot (oposada als individus que la formen) té control sobre recursos presents o potencials, i la producció i distribució de béns i serveis escassos i útils, tan monetaris com no monetaris (incloent-hi treball voluntari, terra, equipament, subministraments, coneixements, destreses). Quant més rica sigui una comunitat, més forta serà. (Quan individus, famílies o faccions avaricioses acumulen riquesa a expenses de la comunitat o l'organització com un tot, estan afeblint aquesta comunitat o organització).
Les Sis Dimensions de la Cultura en Comunitat
Abans hem mencionat que la metodologia de potenciació de la comunitat invoca les sis dimensions de la cultura, i aplica els cinc principis de l'enfortiment a cadascuna d'elles. Ara descriurem les dimensions més detalladament.
La Dimensió Tecnològica de la Comunitat:
La dimensió tecnològica de la cultura és el seu capital, les seves eines i coneixements, i les diferents maneres de relacionar-se amb el seu entorn físic. És l'interfície entre la humanitat i la natura.
Recorda que no són les eines físiques en sí mateixes les que constitueixen la dimensió tecnològica de la cultura, sino les idees i comportament apresos que permeten als humans inventar, utilitzar, i ensenyar els altres sobre les eines. La tecnologia és una dimensió cultural en la mateixa mesura en que ho són les creences i els patrons d'interacció; és simbòlica. La tecnologia és cultural.
Aquesta dimensió cultural és el que un economista anomenaria "capital real" (oposat al capital financer). És quelcom valuós que no es produeix per al seu consum directe, sino per ser utilitzat per incrementar la producció (i per tant, la riquesa) en el futur; inversió.
En el desenvolupament de la capacitat, aquest és un dels setze elements de força que canvia (augmenta) a mida que una organització o comunitat es fa més forta. En la guerra contra la pobresa, la tecnologia ofereix un important conjunt d'armes.
Per a un individu o una família, la tecnologia inclou casa seva, els mobles i tot el que hi ha a l'àmbit domèstic, incloent-hi aparells i utensilis de cuina, portes, finestres, llits i làmpades. El llenguatge, que és una de les característiques importants de l'ésser humà, pertany a la dimensió tecnològica (és una eina). Això es fa extensiu a ajudes a la comunicació, com ara la ràdio, el telèfon, la TV, els llibres i les màquines d'escriure (ara, els ordinadors).
En una organització, la tecnologia inclou les taules, els ordinadors, el paper, les cadires, els bolígrafs, l'espai d'oficina, els telèfons, els banys i els menjadors. Algunes organitzacions tenen tecnologia específica: pilotes i uniformes els clubs de futbol; pissarres, pupitres i guix les escoles; altars i bancs les esglésies; pistoles i porres les forces de l'ordre; transmissors i micròfons les emissores de ràdio.
En una comunitat, la tecnologia comunal inclou les seves instal·lacions, com ara latrines públiques, punts d'abastiment d'aigua, carreteres, mercats, clíniques, escoles, senyals de trànsit, parcs, centres comunitaris, biblioteques, instal·lacions esportives. La tecnologia d'una comunitat en mans privades pot incloure botigues, fàbriques, cases i restaurants.
Quan un facilitador anima a una comunitat a construir una latrina o un pou, s'introdueix nova tecnologia. Un pou (o una latrina) és una eina (i una inversió) tant com ho són un martell o un ordinador.
En general (hi ha excepcions) la tecnologia és potser la dimensió més fàcil de totes sis per introduir el canvi cultural i social. És més fàcil introduir un ràdio transistor que una nova creença religiosa, un nou conjunt de valors o una nova forma de família. Però, paradoxalment, la introducció d'una nova tecnologia (bé mitjançant la invenció, bé el préstec) conduirà cap a canvis en les altres cinc dimensions de la cultura.
Recorda que sempre hi ha excepcions; a la societat Amish, per exemple, hi ha una decisió comunal conscient de resistir-se a la introducció de nova tecnologia. Confien en la conservació d'una tecnologia més antiga (sense tractors, ni cotxes, ni ràdios), com ara carros i arades estirats per cavalls, per reforçar el seu sentit d'identitat cultural.
Els canvis no es poden predir fàcilment, i no sempre es mouen en la direcció desitjada. Després de tenir lloc, poden semblar lògics, encara que no s'haguessin predit anteriorment.
Al llarg de la història humana, la tecnologia ha canviat fent-se, generalment, més complexa, més sofisticada i amb un control més gran sobre l'energia. Una forma no reemplaça immediatament una altra (encara que els fuets per a cavalls han passat de moda després que els automòbils reemplacessin els cavalls al llarg d'un segle de canvis).
Normalment els canvis són acumulatius, amb les eines i tecnologies més velles extingint-se si esdevenen relativament menys útils, menys eficients i més cares. Al llarg de la història, la recol·lecció i la caça van donar pas a l'agricultura (excepte en uns poques bosses de grups residuals). De la mateixa manera, l'agricultura ha anat donant pas a la indústria. La gent que encara utilitza tecnologies més velles i menys eficients sovint es troba marginalitzada i abocada a la pobresa. Els camps on la tecnologia està molt avançada (per exemple, en la tecnologia de la informació, informàtica i internet), són practicats per una proporció molt petita de la població mundial.
La tecnologia que poden introduir els dinamitzadors pot pertànyer a l'àmbit de la medicina (clíniques i medicaments) i la salut (aigua salubre, higiene), poden ser edificis per escoles o mercats coberts en àrees rurals. En aquestes àrees, les persones que hi viuen normalment no desconeixen aquestes coses, simplement no les tenen abans de mobilitzar-se per obtenir-les. El facilitador ha d'estar preparat per entendre els efectes que la introducció d'un canvi en la dimensió tecnològica pot tenir sobre altres dimensions de la cultura.
La Dimensió Econòmica de la Comunitat:
La dimensió econòmica d'una comunitat està formada per les diferents maneres i mitjans de producció i dotacions de béns i serveis escassos i útils (riquesa), ja sigui mitjançant donacions, compromisos, permutes, comerç o assignacions de l'estat.
No són els elements físics, com ara els diners en efectiu el que forma la dimensió econòmica de la cultura, sino les idees i el comportament que donen valor als diners en efectiu (i a altres elements) per part dels humans que han creat els sistemes econòmics que utilitzem. La riquesa no és només els diners, d'igual manera que la pobresa no és només l'absència de diners.
La riquesa està entre els setze elements de la força de la comunitat o la capacitat d'una organització. Quan l'organització o la comunitat tenen més riquesa (que poden controlar com organització o comunitat), tenen més poder i més habilitat per assolir les coses que volen assolir.
Al llarg de la història de la humanitat, la característica general en el canvi econòmic ha sigut anar de més simple a més complex. Un sistema no ha reemplaçat un altre de manera immediata, sino que s'han anant afegint sistemes nous, i els menys útils s'han anant esvaint lentament.
En grups petits i simples, la riquesa (entesa com qualsevol cosa escassa i útil) es distribuia per simples obligacions familiars. Quan algú arribava a casa amb una mica de menjar o roba, es distribuia entre els altres membres de la família que no s'esperava que poguessin obtenir ingressos properament.
A mida que la societat es va fer més complexa, i que grups diferents van entrar en contacte entre ells, es va posar en marxa un comerç de tipus simple mitjançant diferents formes de barata. La distribució dintre de cada grup familiar va romandre més o menys igual. A mida que la barata es va fer més complexa i extensiva, es van anant afegint noves institucions per a simplificar la comptabilitat: moneda, comptes, bancs, crèdits, targetes de crèdit i de dèbit. Això no va acabar amb formes anteriors de manera immediata, però les donacions i la distribució familiar van esdevenir, finalment, unes modalitats relativament més petites entre l'ampli ventall de sistemes de distribució, i la barata va esdevenir menys important.
Recorda que la moneda (en efectiu, els diners) no té un valor intrínsic. Té valor només perque la societat -la comunitat; la cultura- li ha assignat un cert valor. Un bitllet de cent euros, per exemple, es pot utilitzar per encendre un foc o per fer-se una cigarreta, però el seu valor nominal és molt més que això.
En qualsevol comunitat, trobarem vàries formes de distribució de riquesa. És important que el dinamitzador de la comunitat aprengui quines són aquestes formes, i quines coses es poden donar, quines intercanviar i quines es poden comprar i vendre. En moltes societats, alguns tipus de riquesa no es poden distribuir mitjançant la compra, com ara els favors sexuals, els cònjuges, la hospitalitat, els nens, l'entreteniment. Varia. Aprendre com es distribueixen, sota quines condicions i entre qui (perque això també varia) és part de la recerca que el dinamitzador ha de fer.
Quan una comunitat decideix distribuir l'aigua en base a una taxa plana per a totes les residències o bé distribuir-la en base al pagament per cada contenidor d'aigua quan es reculli, estem fent una tria entre dos sistemes molt diferents de distribució econòmica.
L'animador hauria d'encoratjar la comunitat a triar el que vol per ser més conseqüent amb els valors i actituds que predominen a la comunitat. (Un bon dinamitzador no intentarà imposar la seva idea de quin seria el millor sistema de distribució; els membres de la comunitat, tots, han d'arribar a una decisió de consens).
La Dimensió Política de la Comunitat:
La dimensió política d'una comunitat està formada per les diferents maneres i mitjans de distribució del poder, la influència i la presa de decisions. No és el mateix que la ideologia, que pertany a la dimensió dels valors. Inclou, però no es limita a, els tipus de govern i els sistemes de gestió. També inclou com la gent en grups petits o informals pren les decisions quan no tenen un líder reconegut.
El poder polític és un dels setze elements del poder comunitari o de la capacitat de les organitzacions. Quant més poder polític o influència tingui una comunitat, més podrà fer les coses que desitja fer.
Un animador ha de ser capaç d'identificar els diferents tipus de líders d'una comunitat. Alguns poden tenir una autoritat tradicional o burocràtica; d'altres poden tenir unes qualitats personals carismàtiques. Quan treballa amb una comunitat, l'animador ha de ser capaç d'ajudar a desenvolupar el sistema de poder i presa de decisions ja existent per promoure la unitat de la comunitat i la presa de decisions en grup que beneficia tota la comunitat, no només els interessos creats.
Al llarg de la història de la humanitat, el lideratge (poder i influència) al començament era difús, temporal i mínim. En un petit grup de recol·lectors i caçadors, el líder podia ser qualsevol que suggerís i organitzés una cacera. En aquests petits grups no hi havia caps, ancians ni reis, i els antropòlegs els anomen "acèfals" (sense cap).
A mida que la història progressa, els sistemes polítics es van anar fent més complexes, i el poder i la influència es van incrementar i van afectar a més quantitat de gent. Els nivells de sofisticació política i de jerarquia es van estendre des de l'acèfal, passant pel grup, la tribu, i arribant al regne i la nació-estat.
Al grup més simple, hi ha una diferència molt petita entre la quantitat de poder i influència del líder i la de l'últim membre del grup. Compareu això amb la diferència en quantitat de poder i influència del president dels USA i el de qualsevol conserge netejant lavabos en un hotel d'un barri marginal de Washington.
Les comunitats, incloent-hi aquelles on treballes, tenen totes alguna mena de sistema polític, i alguna distància entre el nivell més alt i el més baix de poder entre els individus i entre els grups. La primera feina del dinamitzador és entendre com funciona aquest sistema, com estan distribuïts el poder i la influència (no sempre ho estan de la mateixa manera) i quins són els canvis que estan passant.
El dinamitzador tindrà alguna mena d'influència en aquesta distribució del poder si estimula la formació d'un comitè de desenvolupament. I també serà responsable d'encoratjar un augment de la complexitat política si es tracta del primer comitè en la comunitat.
La Dimensió Institucional de la Comunitat:
La dimensió social o institucional de la comunitat està formada per les maneres en què les persones actuen, interactuen amb els altres, reaccionen i esperen que els altres actuïn i interactuïn. Inclou institucions com ara el matrimoni o l'amistat, papers com ara el de mare o el d'oficial de policia, status o classe, i altres patrons de comportament humà.
La dimensió institucional de la societat és el primer que els hi ve al cap a moltes persones que no són sociòlogs quan pensen en "sociologia". Però és només una de les sis dimensions de l'organització social (cultura).
Aquesta dimensió té a veure en com les persones actuen les unes en relació amb les altres, les seves expectatives, les seves pressuposicions, les seves respostes i les seves reaccions. Estudia els patrons de relacions identificats, a vegades, com papers i status, i la formació de grups i institucions que se'n deriven.
Una "sogra", per exemple, és al mateix temps un paper (amb un status) i una institució. En una comunitat, l'organització de la comunitat és la suma total de totes aquestes interrelacions i patrons.
El nivell d'organització (o complexitat organitzativa), el grau de divisió del treball, l'abast de la divisió dels papers i les funcions, és un altre dels setze elements de la força de la comunitat o la capacitat de l'organització. Quant més organitzada i de manera més efectiva estigui una comunitat o organització (i el dinamitzador pot ajudar a que ho estigui), més capacitat tindrà per assolir els seus objectius com comunitat o organització.
Igual que passa amb les altres dimensions, al llarg de la història, el moviment general ha sigut de simple a complex. En les primeres societats, que eren molt simples, la família era la comunitat i la societat. La família definia tots els papers i els status. A mida que les societas van esdevenir més complexes, primer les famílies van esdevenir més complexes, després les relacions no-familiars es van desenvolupar i van ser reconegudes. Més tard, la família va declinar en importància relativa entre tots els altres tipus de relacions.
Cada vegada que es crea un nou paper, amb les seves obligacions, responsabilitats, drets i patrons de conducta esperats, la societat esdevé més complexa. Si el dinamitzador anima a la formació d'un nou comitè de desenvolupament, amb les seves posicions i afiliació oficial, llavors la comunitat ha esdevingut molt més complexa.
Una petita comunitat rural sense clínica ni escola es composa, molt probablement, d'habitants relacionats entre sí per lligams de parentiu o matrimoni. Si estimules aquesta comunitat a construir una escola o una clínica, amb mestres o treballadors de la sanitat pagats (normalment provinents de fora de la comunitat), estaràs incrementant la complexitat social d'aquesta comunitat.
En aquest sentit, potser la dimensió social és similar a la tecnològica en el sentit de que és menys difícil (que les altres dimensions, especialment les dues últimes) a l'hora d'introduir el canvi social. Com amb totes les sis dimensions, un canvi en una com ara la dimensió social, tindrà efectes en cadascuna de les altres cinc.
Per que l'animador tingui èxit, ha de conèixer quines són les institucions socials, quins són els papers que juguen els homes i les dones, i quines són les formes principals d'interacció social.
La Dimensió Estètica i de Valors de la Comunitat:
La dimensió estètica i de valors d'una comunitat és l'estructura d'idees, de vegades paradoxal, inconsistent o contradictòria, que la gent té sobre el bé i el mal, sobre la bellesa i la lletjor, sobre el que és correcte i el que no ho és, que són les justificacions que la gent cita per explicar les seves accions.
Els tres eixos sobre els que les persones fan judicis depenen tots del que aprenen des de la infantesa. Això inclou jutjar entre el que és correcte i el que no ho és, entre bé i malament, i entre bellesa i lletjor, tots basats en valors socials i comunals.
No els adquirim a través dels nostres gens, sino a través de la nostra socialització. Això implica que es poden tornar a aprendre, que podem canviar els nostres judicis. Però els valors són increïblement difícils de canviar en una comunitat, especialment si els residents perceben que s'està duent a terme un intent de canviar-los. Canvien de manera paral·lela a com evolucionen els estàndards comunitaris, però aquest canvi no es pot apressar o guiar mitjançant una influència externa o una manipulació conscient.
Els estàndards comunitaris compartits són importants en la identitat comunitària i personal; el que una persona és, depen, en molta mesura, de quins són els valors en que hi creu. El grau en el que els membres d'una comunitat o una organització comparteixen valors, i/o respecten els valors dels altres, és un component important entre els setze elements de força i capacitat.
Els valors tendeixen a canviar a mida que la comunitat es fa més complexa, més heterogènia, més connectada al món. Els canvis en els valors tendeixen a ser el resultat de canvis en la tecnologia, en l'organització social i no de predicar o fer conferències que advoquin directament pel canvi.
Sembla que no hi ha una direcció única del canvi en la història de la humanitat, que els judicis es facin més liberals, més tolerants, més catòlics, més eclèctics, o menys a mida que les societats es fan més complexes i sofisticades. Les comunitats als dos extrems del ventall de complexitat social mostren estàndards de diversos graus de rigidesa. Malgrat aquest ventall, dintre de qualsevol comunitat normalment hi ha una estreta escala de valors entre els seus residents. Les comunitats urbanes i heterogènies tendeixen a tenir una variació més ampla en valors i estètica.
No és fàcil predir els estàndards en valors d'una comunitat abans d'anar a viure-hi i veure com moure's dintre d'aquesta comunitat. Degut a la seva importància, però, és necessari que el dinamitzador aprengui tant com pugui sobre els estàndards de la comunitat, i no assumir que el que ells volen serà el mateix que el que vols tu.
Mentre que la introducció de noves instal·lacions i serveis en una comunitat pot acabar portant a canvis en els estàndards de la comunitat, qualsevol cosa que un dinamitzador proposi s'ha de percebre que està dintre del conjunt predominant de valors comunitaris. Sempre que un animador introdueixi noves formes de fer les coses en la comunitat, els valors predominants de la comunitat, encara que siguin contradictoris i variats, s'han de tenir en compte.
La Dimensió de Creences i Conceptes de la Comunitat:
La dimensió de creences i conceptes d'una comunitat és una altra estructura d'idees, també contradictòria de vegades, que la gent té sobre la natura i l'univers, el món que els envolta, el seu propi paper en aquest món, causa i efecte i la natura de temps, matèria i comportament.
De vegades es creu que aquesta dimensió és la religió de les persones. De fet, és una categoria més àmplia, i també inclou creences atees, per exemple, que el home va crear Déu a la seva imatge i semblança. Inclou creences compartides de com es va originar aquest univers, com funciona, i què és la realitat. És la religió i més.
Quan el dinamitzador deixa caure un llapis al terra, demostra que creu en la gravetat. Quan diu que el sol surt al dematí (de fet, no ho fa, és la Terra que gira) expressa una visió del món que ara ja és morta.
Si el dinamitzador és vist com algú que ataca les creences de la gent, el seu treball serà obstaculitzat, trobarà oposició als seus objectius i acabarà fracassant com dinamitzador. Tant si el dinamitzador es vol oposar a les creences locals com si no, ha de ser vist com algú que no les vol canviar.
Al llarg de l'existència humana, la tendència general del canvi ha sigut una disminució en el nombre de deitats, i una reducció de les diferències entre espais sacres i profans cap a un espai secular. Del politeisme local amb molts déus, els humans van passar a un politeisme amb menys déus, d'aquí, al monoteisme (un sol déu) i d'aquí a un augment en la proporció de persones que no creuen en déu.
En l'experiència de la humanitat, sembla que els grups amb déus tradicionals locals tendeixen a ser més tolerants amb altres déus que les anomenades religions "universals" que proclamen ser les úniques que tenen la resposta veritable. Guerres enormes s'han dut a terme en nom de les religions (una ironia, tenint en compte que la majoria de religions prediquen la pau i la tolerància), i això hauria de ser una advertència per al dinamitzador sobre l'abast en que la gent defensa ferventment les seves creences.
El dinamitzador ha d'aprendre, estudiar i ser conscient de quines són les creences imperants en la comunitat. Per a ser un catalitzador efectiu del canvi social, el dinamitzador ha de fer suggeriments i promoure accions que no ofenguin aquestes creences imperants, i que siguin conseqüents amb, o com a mínim apropiades per, les creences existents i els conceptes de com funciona l'univers.
El Factor Humà i la Força Comunitària
Entre les vàries avantatges de considerar l'enfocament del Factor Humà per entendre la societat i la cultura, es troba la que ens permet considerar a la persona en la seva totalitat, incloent-hi les seves característiques espirituals, així com les tecnològiques, econòmiques, polítiques, socials i avaluatives.
Això, al seu torn, permet l'ús de sis dimensions culturals en la recerca i l'anàlisi de la societat i la cultura. Les sis dimensions són: la tecnològica, l'econòmica, la política, la institucional, la ideològica i la de la visió del món. Les sis dimensions són útils a l'hora d'organitzar material etnogràfic, ensenyar sobre la natura de la cultura i desenvolupar estratègies de recerca. (5)
El desenvolupament comunitari i la potenciació comunitària, que pertanyen al camp de la sociologia aplicada, no poden tenir èxit sense el Factor Humà. Una comunitat és una institució social, és part de la cultura, i està constituïda per idees i comportaments d'éssers humans. Per desenvolupar-se i fer-se més forta, ho ha de fer en el context dels éssers humans que formen la comunitat. De la mateixa manera que el Factor Humà considera la totalitat de la persona, la potenciació comunitària ha de considerar la totalitat de la comunitat.
Notes a peu de pàgina
1 .La culturització i socialització es descriuen a la web de potenciació comunitària.
Vegeu: ../../cmp/modules/edu-int.htm
2. Això s'anomena la Perspectiva Sociològica.
Vegeu: ../../cmp/modules/per-int.htm.
3. Els setze elements de força es descriuen a la web de Potenciació Comunitària.
Vegeu: ../../cmp/modules/mea-int.htm.
4 Les contribucions més importants de Weber, incloent-hi les que fan referència a la burocràcia, estan enumerades a la web de potenciació comunitària.
Vegeu: ../../cmp/modules/cla-webr.htm.
5. Les sis dimensions es descriuen a la web de la potenciació comunitària.
Vegeu: ../../cmp/modules/dim-int.htm
Referències citades
Bartle, Phil, 2005, The Sociology of Communities, an introduction. Camosun College, Victoria,
Henslin, James M., Dan Glenday, Ann Duffy and Norene Pupo. 2004. Sociology: A Down–to–Earth Approach, Third Canadian Edition. Toronto: Pearson
Weber, Max, 1946, From Max Weber; Essays in Sociology. (H Gerth & C. Wright Mills, trans and ed), New York, Oxford
––»«––
 |