Traduccions:
Altres pàgines:
|
DESVIACIONSper Phil Bartle, PhDtraduït per Esperanza EscalonaFullet per a la formacióQuè és desviació?La paraula "desviació" està relacionada amb l'arrel de "desviar", que significa marxar del camí marcat. En sociologia, ens interessa tant allò que manté a la gent en un camí com allò que fa que la gent surti d'aquest camí. Una desviació és la violació d'una norma social. Llavors, la qüestió és tant "Per què hem de tenir i respectar normes socials?" com "Per què les violem?" Quina és la diferència entre desviació i delicte? Tots dos són violacions de les normes socials. Un delicte té la característica afegida de que s'ha sancionat una llei que determina que ho és, convertint-lo en delicte o falta. No tot allò il·legal constitueix delicte: una multa d'aparcament no és un delicte; conduir begut, sí. FORCES QUE ENS MANTENEN DINTRE DELS LÍMITS Començarem la nostra cerca estudiant el control. L'organització social significa que la gent es comporta seguint uns patrons predictibles amb variacions potser, però sempre dintre d'uns límits. Així doncs, la qüestió sociològica és: com es manté la gent dintre d'aquests límits? Quan la gent observa a individus que es comporten fora de la norma, en els dos sentits (matemàtic i sociològic), tendeix a fer coses que no només reflecteixen el seu judici, sinó que també intenten afectar els individus que cometen la desviació. Una resposta és excloure'ls d'alguna interacció social. Càstig. Això pot arribar a convertir-se en intolerància i pot incloure el desposseïment de drets a aquests individus. Una altra resposta és intentar retornar l'individu desviat al bon camí, canviar el seu comportament per fer-lo conforme a les normes de la comunitat. El comportament d'altres persones pot ser un conjunt de forces que ens mantenen pel bon camí. Les seves respostes a les nostres accions poden ser tant sancions positives com negatives, recompenses i càstigs. El pal i la pastenaga. Si actuem dintre dels límits de les seves expectatives i preferències, serem recompensats; si sortim d'ells, serem castigats. Degut a la forma en què estem socialitzats, el que assumim sobre el que altres persones pensen afecta la manera en què actuem. Les recompenses i els càstigs poden tenir el seu efecte en nosaltres no només per la manera en què altres responen, sinó per com suposem que poden respondre. La diferència entre desviació i delicte és que el delicte és una desviació social prohibida explícitament per una llei i l'estat castiga a qui trenca el tabú. Aquesta diferència és bàsicament la diferència entre gemeinschaft i gesellschaft. No totes les lleis són justes ni estan basades en la voluntat o el consens de tota la població, i algunes accions poden ser tècnicament il·legals però acceptades dintre de les normes populars. Algunes lleis no són derogades encara que ja faci molt de temps que han deixat de ser útils. A Vancouver, encara hi ha una llei que diu que els cavalls tenen prioritat de pas sobre els vehicles de motor i els vianants. La resposta legal més comú és el càstig, però el càstig no és una manera d'acabar amb el delicte, fins i tot, en el cas de l'individu que rep el càstig. Vegeu Sentències judicials. QUÈ ÉS SER UN DESVIAT? Poc després de començar en el món de la sociologia, vaig estudiar un curs sobre desviacions. Vaig pensar que podria aprendre què és un desviat, com va arribar a ser-ho i què va fer la societat al respecte. Em vaig sorprendre en descobrir que no era tan important saber què és un desviat com qui tenia el poder per etiquetar algú com a a tal. Què constitueix un desviat, on són els límits, varia d'una cultura a una altra, per tant, d'una comunitat a una altra. Els judicis sobre els límits pertanyen a la dimensió dels valors. Si tothom en la comunitat té exactament la mateixa idea sobre si una persona és un desviat o no, llavors el procés d'etiquetar-la serà molt senzill. No hi haurà discrepàncies. Però és molt poc freqüent trobar encara que siguin només dues persones en una comunitat amb exactament el mateix conjunt de valors, no diguem ja de tothom en una comunitat. Quan hi ha discrepàncies sobre on marcar els límits, la comunitat pot reconèixer l'autoritat d'una persona o d'una categoria de persones, per decidir-ho. La persona que fa la identificació és la que té el poder. Un mecanisme per identificar i actuar sobre les persones que s'han d'etiquetar com a desviades és el que consisteix en medicalitzar la desviació. Es tracta d'una manipulació mental que agafa l'excèntric i suggereix que la raó de l'aberració rau en una malatia o, com a mínim, en una salut incompleta. Li assigna un origen biològic a la situació, un aproximament massa freqüent en aquesta època d'explicacions biològiques pel que són problemàtiques o situacions socials. La medicalització de la desviació és sovint un mecanisme per donar el poder d'identificar un desviat als especialistes en medicina, assignant així un altre cop una "causa" biològica a la desviació. Qui té el control i com es manifesta? Qui és un desviat? Què és un desviat? Aquestes són les qüestions clau. Un element per diferenciar diversos tipus i graus de trencament de les normes està representat per la diferència entre una excentricitat inofensiva i un delicte perillós. La resposta social, que es mou entre aquests dos extrems, també mostra una continuïtat d'espectre. CANVI SOCIAL I INNOVACIÓ COM A DESVIACIONS Un altre aspecte de la desviació és el seu paper en el canvi social. La urbanització és, en sí mateixa, un canvi social, i les comunitats urbanes tenen tendència a canviar més ràpidament que les rurals. Però, per definició, cada vegada que es produeix un canvi social, aquest és considerat, al principi, com una desviació. Les invencions, els descobriments i les innovacions són tots exemples de desviacions socials al principi, fins que esdevenen normes socials acceptades. L'exemple clàssic que ens ensenyen a l'escola és el de Galileu, que va ser declarat heretge per l'església catòlica per suggerir que la Terra no és necessàriament el centre de l'Univers, perquè gira al voltant del sol. Com ja hem dit a les Notes sobre Religió, el concepte de "res" com a entitat i objectiu positius era herètic pels líders de l'església de l'Edat Mitjana. Els àrabs van aportar el concepte de zero, juntament amb el sistema numèric que van importar de l'Índia. Els primers europeus que el van utilitzar van ser considerats desviats, heretges i delinqüents en les seves pròpies comunitats. A les societats urbanes industrials i postindustrials, valorem el canvi social i les noves invencions, si són útils. Per tant, valorem la creativitat més que les societats rurals. Més creativitat causa més desviacions i un canvi social més ràpid. Produeix més varietat de valors que, al seu torn, permet un increment d'acusacions de desviació i un conflicte cultural més gran entre les subcultures d'una comunitat. Per moltes raons, les ciutats tenen un índex de desviats més alt que els pobles o les àrees rurals en les seves poblacions. En general, el tema sociològic sobre les desviacions no és una qüestió de definicions sinó de poder. ──»«──Si copieu text d'aquest lloc, si us plau, citeu l'autor (s) |
Pàgina d'inici |