Traduccions:
Altres pàgines:
|
SENTÈNCIES JUDICIALSAmb quin propòsit?per Phil Bartle, PhDtraduït per Esperanza EscalonaFullet per a la formacióEl nostre sistema de justícia no té una política o filosofia cohesionada o integrada respecte al propòsit i objectius de les sentències que s'apliquen als delinqüents convictes.El que té, en comptes d'això, és un batibull de tres objectius diferents, que no estan justificats en vista de la recerca sobre el comportament humà, i que són incompatibles entre sí. Aquests tres propòsits són: (1) càstig, (2) rehabilitació i (3) aïllament i reclusió. El càstig és el propòsit amb una història més llarga. A la majoria de societats més simples, la norma era la venjança, i era administrada pels grups de parents de l'afectat. Amb la formació de governs més evolucionats, com ara regnes, l'aplicació del càstig ja no era potestat de la família de l'afectat quan el govern central va reclamar el monopoli en l'ús de la força legítima, incloent-hi les guerres i el càstig als delinqüents. El rei o la corona (representant al govern central) va esdevenir l'única institució amb el dret de cometre assassinats, sovint per decapitació, després penjant als acusats, la guillotina i la cambra de gas. A mesura que el càstig esdevenia més "humà" (un oxímoron), les fuetades i l'empresonament van començar a substituir l'assassinat d'estat. Encara que disposem de poca recerca, aquesta demostra que el càstig no funciona. Per descomptat, condemnar a mort al delinqüent ens assegura que no podrà cometre més delictes, però això és com llançar el gra amb la palla. El nostre model és sovint un reflexe inconscient de les velles pel·lícules de l'Oest fetes a Hollywood: hi ha els Bons i els Dolents. El món no està ple de bons i dolents; hi ha coses bones i coses dolentes dintre de tots nosaltres. La diferència principal entre nosaltres aquí a classe i les persones que estan a la pressó és que nosaltres hem sigut capaços d'evitar que ens agafessin. Matant al delinqüent, l'estat destrueix allò bo juntament amb allò dolent. Qualsevol càstig menor, com ara infringir dolor o malestar, sembla estar justificat pel nostre desig emocional col·lectiu de venjança, no per un fred raonament científic del resultat. Els delinqüents que han patit com a resultat del dolor tendeixen a desenvolupar un sentiment creixent de resentiment contra les autoritats i contra la societat en el seu conjunt. A més a més, mentre estan a la presó, viuen en una comunitat d'interns amb grans coneixements de com delinquir, i tornen a la societat després de complir la pena amb més coneixements i imaginació sobre possibles delictes futurs. L'empresonament fomenta un increment en els delictes, no una reducció en els mateixos. Com passa amb la política d'Atenció Primària recomanada per l'OMS, la prevenció seria molt més barata en termes de costos econòmics i en termes del dolor i patiment de les víctimes i del delinqüent castigat. La prevenció hauria d'incloure molts més serveis als nens en situació de risc. Però els polítics saben que la majoria del públic generalment no pensa de forma lògica i raonable sobre els delictes, experimentant sovint sentiments de culpa, i prefereix el pensament emocional de venjança en comptes de la solució raonable de la prevenció. Donat que els polítics busquen la reelecció, tendeixen a treballar a curt termini, amb polítiques expeditives més que amb solucions genuïnes (encara que temporalment impopulars) als problemes. Sentim a dir "que el càstig s'adeqüi al delicte". Això tampoc és fruit de la reflexió. Si un home viola a una dona, se l'hauria de castigar amb una violació? Qui hauria de de dur a terme aquest càstig? (Si és prou maco, potser el violaran a la presó). O, pel contrari, hauria de ser desarmat? (Els delinqüents sexuals poden ser abatussats a presó pels altres reclusos). És ben sabut que una condemna de presó també significa una condemna a ser-hi violat, o a ser forçat a convertir-se en "l'estimat" d'algú amb més poder, a canvi de protecció davant violacions indiscriminades. Aquest és el càstig que reben els reclusos que semblen "macos" a altres reclusos, no a tothom. El segon objectiu, la rehabilitació, és bastant idealista en concepte i, com el primer, tampoc està recolzat per fets científics. En primer lloc, considerem el prefix "re" de la paraula. Significa tornar a una condició prèvia. El prefix implica que el perpetrador era pur i net abans de cometre el delicte, i l'acció de l'estat vol tornar-lo a aquest estat previ. Ningú no és pur i net, i molts dels que estan a les nostres presons avui en dia van viure una infància de tanta violència que era segur que després es convertirien en delinqüents. La paraula "habilitació" seria més correcta. En les moltes dècades (si no segles) que aquest concepte porta existint, ningú ha concebut un programa per habilitar delinqüents. La reincidència (és a dir, l'índex de retorn a la presó després de la posada en llibertat) és alta, i quasi del 100% si el delinqüent és drogoaddicte. Un delicte que sol tenir un baix índex de reincidència és l'assassinat de la parella en un atac d'ira, però encara hi ha peticions públiques de presó per als perpetradors. El programa de la Universitat de Victoria per proporcionar educació a les presons (del què després es va fer càrrec la SFU), que oferia des de classes d'alfabetització fins a classes de nivell universitari, va tenir molt d'èxit reduint la reincidència, però no amb els drogoaddictes. Habilitar un delinqüent probablement implica l'educació i la cerca de formes de millorar l'autoestima. Alguns delictes poden requerir altres elements. La pedofília (agressió sexual a nens) sembla ser incurable, per tant sembla que en aquest cas l'habilitació és impossible. La pedofília té dues variants: (1) els que s'estimen els nens, no volen fer-los cap mal i veuen el sexe amb ells com una forma acceptable d'afecte, i (2) aquells que desitgen practicar la violència sobre víctimes indefenses i vulnerables, en aquest últim cas el nen sol acabar mort. Hi ha poques persones a la nostra societat que facin aquesta distinció. Aquests delinqüents són despreciats per la resta de presoners i es troben al nivell més baix de la jerarquia social entre els presoners i se'ls ha de protegir contra la violència i l'assassinat per part dels altres presos. Evidentment, l'habilitació d'aquestes dues variants del delicte seran molt diferents. Pel contrari, els atracadors de bancs acostumen a tenir una molt bona opinió de sí mateixos, comparant-se amb Robin Hood i normalment gaudeixen de les millors posicions en la jerarquia social dels presoners. Com si fossin drogoaddictes, aquestes persones semblen ser addictes a la seva pròpia adrenalina produïda per l'acció, i és molt probable que tornin a cometre delictes similars després de recuperar la llibertat. La majoria de sociòlegs i psicòlegs creuen que el factor que motiva la violació no és la libido, el desig de sexe, sinó el desig d'exercir el poder. Part d'això es deu a una extensió de la nostra socialització segons el gènere, i part al fracàs del perpetrador per sentir-se vàlid a la societat, buscant, per compensar, formes no legítimes de poder. L'habilitació seria errònia si utilitzés coses com ara els tractaments de shock per disminuir la libido quan la font del problema no és la libido. La conclusió és que persones diferents comenten delictes diferents, i les barregem a totes dins del mateix hotel de ferro, i les donem experiències similars, quan és obvi que el que es necessita per habilitar-les amb èxit són tractaments diferents. És estúpid, si no impossible, combinar habilitació amb càstig. Ningú pot aprendre mentre l'estan castigant, sobretot aprendre a tenir una autoestima més alta. El resentiment i el dolor ho impediran. El terme "reclusió" significa simplement, emmagatzemar els reclusos fins que acabin la seva sentència, sense castigar-los ni intentar habilitar-los. Per definició, és incompatible amb els altres dos. Es justifica pel desig de mantenir aquestes persones allunyades del carrer i "protegir" la societat, assegurant-se la seva absència. El que falla en aquesta lògica és que la majoria de les sentències són per períodes finits de temps, i els condemnats acabaran recuperant la llibertat. Quan ho facin, hauran après nous coneixements i sentiments negatius contra les autoritats i contra la societat en general. No importa quin sigui el propòsit de la sentència, fracassarà perque els reclusos reben missatges barrejats i experències contradictòries. Això és el que els proporcionem en l'actualitat. ──»«──Si copieu text d'aquest lloc, si us plau, citeu l'autor (s) |
Pàgina d'inici |