Traduccions:

Altres pàgines:

Mòduls

Mapa de la web

Paraules clau

Contacte

Documents útils

Enllaços útils

TECNOLOGIA DE L'AIGUA PER AL DINAMITZADOR

Portar aigua a la gent

per Phil Bartle, PhD

traduït per Esperanza Escalona

Dedicat a Andrew Livingstone

Folletó per a la formació

Es recomana a les comunitats que facin servir un ventall de tecnologies per gestionar el seu subministrament d'aigua

Moure l'aigua:

Sigui quin sigui l'origen de l'aigua, se l'ha de moure o transportar allà on pot ser consumida. Tant si és transportada, o bombejada o canalitzada, es necessita tecnologia. Alguna aigua s'ha de processar per poder fer-la potable, això significa més tecnologia. Recorda el document sobre què és una comunitat i com funciona: la tecnologia és una dimensió cultural, transmesa i desenvolupada mitjançant símbols i no pas gens. La manera en que la gent transfereix l'aigua potable des de la seva font fins al lloc on es pot utilitzar és en bona part una qüestió de tradicions, conceptes, valors, costums i altres construccions humanes.

Per tant, moure a una comunitat a que consideri la gestió de l'aigua d'una manera racional, analítica i en termes de cost/benefici consisteix, com qualsevol tipus de mobilització, en l'estimulació i guia del canvi social. Creure que la tecnologia en sí mateixa és freda, racional i independent de la cultura (com ho fan molts enginyers), és no entendre la naturalesa de la tecnologia com part de la cultura, i pot portar al fracàs del subministrament continuat d'aigua.

En el procés de mobilització de la comunitat, si aquesta ha triat el subministrament d'aigua com a la seva màxima prioritat, has d'ajudar als membres de la comunitat a desenvolupar una manera de pensar en el subministrament d'aigua. Entre les presumpcions més corrents hi ha la que diu que només existeix una manera correcta de proveir aigua, i que el treball mecanitzat sempre és millor que el manual. Les actituds també són importants. Els membres de la comunitat, potser moguts per l'orgull o el desig de semblar moderns, sovint volen una màquina sofisticada i cara, quan els recursos que tenen disponibles per l'operativat i el manteniment del sistema dicten que un sistema manual seria més adequat.

Els membres de la comunitat necessiten desenvolupar una perspectiva que consideri vàries alternatives de fonts d'aigua i de tecnologies per fer-la arribar a la comunitat.

És important que aquesta perspectiva no els hi sigui dictada des de fora de la comunitat. Tu, com a dinamitzador, has d'obtenir aquests punts dels membres de la comunitat, a través del seu comité executiu, com a part del procés de planificació per a un projecte comunitari.

Un ventall de sofisticació tecnològica:

Potser la tecnologia de l'aigua més simple és la que consisteix en submergir un recipient en aigua de superfície i portar-se'l a la boca. Entre les tecnologies més complicades, cares i sofisticades, per altra banda, trobem els sistemes de canonades d'aigua de grans ciutats com ara Nova York. Entre un extrem i l'altre hi ha diferents graus de complexitat.

Els membres de la comunitat han d'adonar-se que tenen tot un ventall de tecnologies de l'aigua a la seva disposició. Han de comprovar els seus recursos i calcular ells mateixos les seves opcions. Això ho han de fer de manera conjunta amb la seva valoració de les diverses fonts d'obtenció d'aigua que tenen a la seva disposició, tal i com es descriu al document acompanyant, Fonts d'aigua.

Hi ha una actitud predominant a la comunitat que tu, el dinamitzador, has de trobar. De vegades s'identifica com a orgull, i està relacionada amb el desig de tenir una tecnologia més sofisticada. No éstà relacionada amb la idoneïtat de la tecnologia, ni amb la física o l'enginyeria ni amb els seus costos en relació amb els recursos que la comunitat pot adquirir.

Aquesta actitud no es venç sermonejant o conferenciant en la seva contra. Deixes que es marceixi si desafies als membres de la comunitat a justificar les seves tries, i a analitzar les relacions entre costos, beneficis i recursos disponibles.

Repassem diferents tipus de tecnologia per l'aigua, centrant-nos en comunitats amb ingressos baixos de països pobres. Entre ells hi trobem:

Tu, com a dinamitzador, hauries de revisar tots aquests tipus amb els membres de la comunitat, fent-ne una llista a la pissarra, i enumerant els beneficis i desavantatges de cadascun d'ells, juntament amb el càlcul estimatiu dels costos de la seva construcció i manteniment. Demostra que hi ha variacions dintre de cadascun dels tipus. S'ha d'animar a les comunitats a que obtinguin una barreja de diferents tecnologies.

Aquesta llista pot semblar massa òbvia per alguns, massa simplista per d'altres. Està pensada per a ser utilitzada com una eina de gestió, és una llista oberta de comprovació, per ajudar-te a l'hora de guiar els membres de la comunitat a fer un inventari de les possibilitats tecnològiques disponibles, els beneficis i limitacions de cadascuna, per a poder prendre decisions informades sobre la gestió.

Bassals i rierols propers:

Recollir aigua de bassals i rierols propers és potser la tecnologia de l'aigua més simple. Però també és de les més perilloses, doncs hi ha un alt risc de proporcionar aigua contaminada amb micro-organismes que causen malalties. Està molt estesa i es practica molt allà on no hi ha altra tecnologia de l'aigua a l'abast, o bé on l'aigua neta és massa lluny o costa molt.

En algunes àrees, la gent paga per l'aigua neta del subsòl durant l'estació seca, però recull aigua contaminada de la superfície durant l'estació de les pluges perquè l'aigua del subsòl s'ha de pagar i el pressupost de la llar és limitat. Aquest és un cas on la gent tria l'aigua neta no pels seus beneficis per a la salut, sinó per la seva disponibilitat.

Tal i com es diu en un altre document (Vegeu: Aigua i sanitat), l'aigua neta en sí mateixa no reduirà les malalties ni la pobresa, s'ha d'acompanyar per una comprensió de com redueix les malalties i d'un comportament que separi les aigues fecals de les que es destinen al consum.

Pous superficials:

Fer un pou superficial és una tecnologia molt comuna per a obtenir aigua potable. Normalment, fa uns quants metres de profunditat, de tal manera que l'aigua del subsòl que se n'extreu probablement no estarà contaminada.

La terra és un bon filtre. Però hi ha excepcions, depenent de la proximitat de focus de contaminació. L'aigua d'un pou es pot contaminar fàcilment si aquest no està cobert. Brossa, petits animals, insectes i els excrements d'aus que el sobrevolin hi poden caure fàcilment. Fins i tot hi poden morir animals que s'hi hagin quedat atrapats.

Els pous superficials permeten extreure'n l'aigua de diverses maneres. S'hi pot llençar una galleda lligada a una corda per recollir la'igua, i després recollir-la directament a mà o mitjançant una politja. Aquest segon sistema és més car que el primer. El pou pot estar cobert durant la major part del temps, i descobrir-se només quan es llença la corda per recollir aigua. Això ajudarà a mantenir-lo net de contaminants. També s'hi pot instal·lar una canonada que arribi al nivell de l'aigua, i fer que aquesta pugi mitjançant una bomba manual o mecànica. La primera és més econòmica que la segona. Un avantatge important d'utilitzar una canonada és que el pou pot estar cobert de manera permanent, reduint la contaminació en gran manera.

Si bé els dos sistemes de bombeig són cars d'instal·lar, una bomba manual és més barata però més incòmoda de fer servir que una bomba mecànica. Una bomba mecànica necessita combustible i més lubricants que s'han de comprar. Els costos d'operativitat són més alts.

Molta gent gran s'estimarà més fer servir treball humà que demana gastar menys diners. No tenen en compte l'important fet econòmic que les dones i nenes que aporten aquest treball humà estan gastant energia i temps (és a dir, riquesa) que es podria utilitzar en altres activitats productives.

Curiosament, molts aqüífers superficials poden fluir per sota d'un oceà. Això produeix la interessant situació de que, durant la marea baixa, es pot perforar la sorra per sota del que seria aigua salada durant la marea alta i trobar aigua potable dolça.

Prospeccions superficials:

En principi, hi ha poques diferències tècniques entre una prospecció superficial i un pou superficial. Una prospecció normalment es perfora, no es cava. El pou cavat a mà normalment té més diàmetre. La prospecció perforada mecànicament té un diàmetre més petit (per exemple, de 40 cm.). La gran diferència entre ambdós és el cost de la construcció. Un camió amb una perforadora mecànica pot costar un mil·lió de dòlars o més, i contractar-lo o llogar-lo per perforar és, per tant, car.

L'aigua s'extreu normalment d'una prospecció superficial mitjançant una bomba manual, encara que també es pot instal·lar una bomba mecànica. Normalment és coberta, la qual cosa contribueix a que l'aigua que se n'extregui no estigui contaminada.

Prospeccions profundes:

Una prospecció profunda pot ser necessària quan no hi ha aqüífers a prop de la superfície.

Tal i com es menciona al document referent a les Fonts , un aqüífer profund és més difícilment dolç (de bon gust, sense sals i minerals) que un aqüífer superficial. També és més car de construir que un pou superficial, doncs requereix més temps de perforació. És, també, més probable que necessiti una bomba mecànica si una bomba manual no pot extreure l'aigua de manera eficient d'una capa freàtica profunda.

El gran avantatge d'aquest sistema és l'alta probabilitat de que la seva aigua no estigui contaminada per microorganismes, sempre i quan el pou romangui cobert, i les persones no mirin dintre massa sovint. Desgraciadament, l'aigua que se n'extreu no té tan bon gust.

Recol·lecció d'aigua de pluja:

Allà on no existeix aigua al subsòl ni tampoc rius i llacs propers, l'única font d'aigua que queda pot ser la pluja.

Una manera comuna de recollir la pluja és construir canaleres als ràfecs de les teulades, i fer-los arribar a recipients per enmagatzemar l'aigua. Aixì, l'aigua es capta a les teulades i es fa arribar als recipients mitjançant les canaleres.

Altres sistemes més elaborats de recollir l'aigua de pluja inclouen grans dipòsits subterranis de cement (cisternes) i bombes per portar l'aigua a dispòsits elevats, des d'on una canonada, gràcies a la força de la gravetat, porta l'aigua allà on es necessita. Una tecnologia més simple i barata inclou tenir només un o dos bidons per recollir l'aigua directament des dels ràfecs i on la gent pot agafar l'aigua quan la necessiti. L'avantatge del primer sistema és que fa més fàcil mantenir la'igua neta i sense contaminar, però és més difícil de construir que el fet de trobar, simplement, alguns bidons. L'utilització dels bidons és viable allà on plou cada setmana al llarg de tot l'any, d'aquest manera s'evita que, malgrat la capacitat d'emmagatzematge molt limitada dels bidons, aquests es quedin secs.

Allà on hi ha estacions seques i humides ben diferenciades, i es necessita una capacitat d'emmagatzematge més gran, les cisternes subterrànies són més convenients que els bidons de superfície.

Emmagatzematge d'aigua provinent d'inundacions:

Aquest sistema està estretament relacionat amb la recol·lecció d'aigua de pluja, i s'utilitza allà on només plou uns quants dies l'any.

Sovint, on hi ha amples planes i hi plou vigorosament i en quantitat, però només durants uns quants dies o setmanes l'any, la solució és cavar llocs de captació. Per a fer això es necessita un bon coneixement de cap a on flueix l'aigua.

Es cava un forat en forma de ferradura, sovint amb un buldòzer i es construeix una paret (presa) en tres dels seus costats (els tres costats per on no ve l'aigua) per captar l'aigua de les torrenteres.

Aquesta tecnologia té molts desavantatges. De vegades el petit llac, fet per la mà de l'home, no aguanta tota la temporada seca fins a les pluges de l'any següent. Si ho fa, l'aigua s'esterboleix molt, amb molt de fang, i es contamina amb molts microorganismes. Això empitjora pel custom de portar les vaques a abeurar al petit llac.

De tota manera, on no hi ha altres alternatives disponibles, aquesta és la millor elecció.

Proteccció de manantials:

Tal i com es menciona al document relatiu a les fonts, de vegades, un aqüífer brolla a la superfície, i l'aigua apareix miraculosament del terra. Quan l'aigua apareix d'aquesta manera, se'n diu manantial. Un manantial sembla una condició màgica de la natura; és un lloc meravellós per a meditar, o simplement, per a contemplar com brolla l'aigua.

Per a utilitzar-lo com a font d'aigua potable, la tecnologia essencial és quelcom que protegirà el manantial. Es pot contaminar amb microorganismes quan els humans i els animals s'hi apropen massa en la seva cerca d'aigua. El manantial en sí mateix pot ser destruït fàcilment quan individus mal informats intenten eixamplar-ne l'obertura, netejar de plantes del seu voltant o modificar-lo d'alguna altra manera.

La millor protecció és una paret forta de ciment feta al voltant del manantial, i coberta després amb un sostre de ciment reforçat, de tal manera que cap persona o animal tingui accés a l'àrea del voltant del manantial. La paret de ciment pot tenir uns forats on s'encaixin unes canonades per permetre la sortida de l'aigua.

La idea bàsica d'aquesta protecció és evitar que res ni ningú tingui accés directe al manantial ni als seus voltants. L'interessant és que cada manantial és únic i alguns són tot un repte a l'hora de com i on construir la seva protecció.

Un cop protegits, als manantials s'hi poden afegir tancs o cisternes cobertes per emmagatzemar l'aigua, canonades per canalitzar-la, i/o per traslladar-la gràcies a la gravetat.

Extensió de les canalitzacions d'aigua:

Algunes comunitats tenen la sort de tenir sistemes de subministrament d'aigua a prop, i tot el que les cal fer és construir un sistema de canonades que funcioni aprofitant el fluxe gravitacional, i potser una bomba per elevar l'aigua a un tanc alt des d'on pot fluir per efecte de la gravetat. Un exemple d'aquest sistema seria una comunitat rural propera a una ciutat que tingui un sistema de subministrament d'aigua desenvolupat. Un altre exemple seria un barri marginal dintre de la ciutat o just als afores que fins ara no tingués subministrament d'aigua.

La comunitat (no tu) ha d'obtener els permissos i drets necessaris per fer ús de l'aigua, després construir una bomba per portar l'aigua a l'altura que calgui per fer ús de la gravetat (si és que cal), i després instal·lar les canonades per portar l'aigua a la comunitat.

Un altre exemple es dóna quan existeix un llac o un riu a les muntanyes properes, que es pot canalitzar per portar aigua a la comunitat. De vegades, això requerirà instal·lar una presa al riu i/o bombejar l'aigua per extreure-la de llac o del riu, i dirigir-la a través de les canonades a la comunitat.

De manera similar, l'aigua pot estar disponible allà on s'hagi protegit un manantial. Potser es necessitarà una bomba. És possible que depengui de la gravetat per al seu transport. Seran necessàries canonades.

Eliminació de les sals de l'aigua:

Allà on l'aigua s'hagi extret de l'oceà, o de pous molt profunds, resultarà molt salada. Conté massa sals i minerals per ser potable (apta per al consum) encara que es pot utilitzar per rentar i cuinar segons què.

Eliminar les sals de l'aigua és més fàcil del que molta gent s'imagina. Bullir-la i condensar-la, procés que rep el nom de destil·lació, no resulta pràctic, degut, bàsicament, al cost del combustible per a fer-ho. Però el sol pot proveir l'energia necessària.

El que es necessita és una cassola gran on es posa l'aigua salada. Pot ser del tamany del terra de l'habitació d'una casa. Pel damunt d'aquesta cassola amb aigua salada, s'hi estén un plàstic clar i net que cobreixi tota l'extensió de la cassola. El sol evaporarà l'aigua de la cassola, i la condensarà en el plàstic. Llavors el plàstic s'enfonsarà una mica en la seva part central i si hi col·loques un recipient uns quants centímetres per sota, podràs recolllir l'aigua sense sals resultant. Cal que posis una canonada que vagi des d'aquest recipient de captació fins a fora del plàstic, per permetre que l'aigua ja desalada hi flueixi fins a un altre recipient que hauràs col·locat aquí. Quan s'acaba aquest procés, s'ha de repetir l'operació amb més aigua salada, i potser ho voldràs fer amb una bomba que extregui l'aigua des del subsòl o l'oceà.

Potabilització de l'aigua:

Si l'aigua està contaminada o ho pot estar amb microorganismes causants de malalties, requerirà un sistema de purificació, potser basat en productes químics o amb filtres de sorra, abans de ser considerada potable (apta per al consum). Allà on l'aigua sigui plena de sal i minerals, com s'ha mencionat anteriorment, necessitarà dessalinització (és a dir, l'eliminació de les sals) per fer-la potable. Aquest procés pot necessitar de l'evaporització i recondensació.

Processar l'aigua per a fer-la potable costa diners i/o altres recursos. Abans de que una comunitat es pugui embarcar en aquesta activitat, ha de revisar els recursos que té disponibles per veure si la pot afrontar.

Conclusió: gestió comunitària de l'aigua.

La teva feina, com a dinamitzador comunitari, és guiar a la comunitat a l'hora de gestionar el seu subministrament d'aigua. La millor forma de fer-ho és en reunions on es revisen les fonts com a part d'una valoració participativa, després les possibles tecnologies i els seus costos, i després els recursos disponibles per a construir i fer el manteniment de cada sistema possible.

En fer això, has de recordar que aquest procés ha de desmuntar certes actituds, incloses les que afavoreixen tecnologies no apropiades basades en l'orgull i no pas en la viabilitat. Poden estar basades en pràctiques no reflexionades o examinades, "simplement perquè sempre s'ha fet així". Poden incloure tecnologies inapropiades basades en un assignació injusta (per exemple, a les dones) del transport d'aigua, emprant massa temps i energia en aquesta feina. Poden incloure aquelles que promourien malalties en comptes de salut.

Comba't-les no amb sermons, sinó promovent un enfocament de gestió al tema de l'aigua.

Referència:

1. Alan Malina
2. http://www.thewaterpage.com/religion.htm

Nota:
Potser entre els sistemes d'aigua tradicionals més coloristes i sofisticats es troba el del poble Borena (o Borana), que viatgen amb els seus ramats pel sud d'Etiòpia i el nord de Kenya. Els seus pous d'aigua (Ellas) comencen amb una pista circular d'uns 300 ó 400 metres de diàmetre en forma d'embut. Cap a la meitat del camí cap a l'aigua, hi ha uns forats on els animals beuen. A partir d'aquest punt es fa un forat vertical d'uns deu metres de diàmetre, amb bastides de fusta als costats i un seguit de forats separats entre sí per uns 3 ó 4 metres en el seu perímetre. Els Borena extreuen l'aigua del nivell inferior, passen els recipients a una persona que està més amunt i el col·loquen en el forat immediatament superior de les parets del pou. Aquesta acció es repeteix vàries vegades, amb els Borena passant l'aigua a mà de forat en forat, pujant un nivell cada vegada fins que arriba al forat en què els animals beuen. (Tenen també tot un conjunt de normes i pràctiques igual de complicat que permet que cada grup de semi-nòmades tingui accés a cada pou).

Una rasa per a una canonada d'aigua:

© Copyright 1967, 1987, 2007 Phil Bartle
Pàgina web dissenyada per Lourdes Sada

––»«––

Darrera actualització: 14.02.2011