Traduccions:
Altres pàgines:
|
COMPARTIR LA FELICITAT PER MITJÀ DE L'APR
Nepal
per Kamal Phuyal
Traduït per Alicia Ballabriga Díaz
"Els
participants en la formació no es concentren en els continguts de la formació en
si, sinó que observen el comportament dels formadors, tant si aquest és conseqüent
amb les seves ensenyances o exposicions orals a classe com si no. Per altra banda,
els participants posaran en pràctica el seu aprenentatge quan el comportament pràctic
dels seus formadors els resulti convincent". (Sr.
Uttam Dhakhwa, Fòrum compartit d'espiritualitat i desenvolupament)
Per
què s'ha de fer servir l'APR? Aquesta pregunta s'ha plantejat a diversos fòrums,
classes i tallers. Segons la meva experiència, he observat que l'APR es compon principalment
de tres aspectes: l'actitud i el comportament; el concepte i la percepció, i el
procés (d'aplicació de les eines) o les capacitats. Aquest tercer aspecte sembla
molt evident, doncs es centra en la manera d'utilitzar les seves eines i, segons
es comenta, és present a la majoria de cicles formatius. La formació comença amb
la història de l'APR i finalitza amb l'aplicació de les eines.
El
primer component tracta la qüestió: qui ha de fer servir l'APR? Quines característiques
són necessàries per als professionals d'APR? La segona qüestió apunta cap als
raonaments d'utilitzar l'APR: per què no altres eines? Quins són els valors de
l'APR? De la mateixa manera, el tercer component es centra en la manera de fer servir
les eines amb més eficàcia i en quin és el procés de la seva aplicació.
La
participació dels habitants depèn de l'actitud del facilitador d'APR.
Desenvolupament
significa compartir la felicitat
En
una ocasió, un company meu em va dir: "Saps què vol dir desenvolupament? Segons
la meva experiència implica, sobre tot, compartir la felicitat amb els altres."
M'ho va raonar amb diversos casos que havia viscut, i em va agradar la seva idea
de desenvolupament.
He
tingut l'oportunitat de visitar molts projectes de desenvolupament, alguns on s'invertien
milions de rupies i d'altres on només es gastaven uns centenars. Una vegada em trobava
en un poble a prop de Pokhara, a 200 km de Kàtmandu, on dúiem a terme una avaluació
participativa sobre un projecte d'aigua potable. Allà ens ho vam passar molt bé,
ja que vam compartir molt amb els vilatans, que estaven molt contents de tenir-nos
en el seu poble. Es tractava d'un projecte petit des del punt de vista financer,
una col·laboració entre la direcció comarcal de conques del govern i una organització
japonesa que va costar completar al voltant de 35.000 rupies. Durant el temps que
vam compartir, les dones ens van explicar el projecte:
Una
Didi (germana) va venir a treballar al nostre poble, però no li vam fer cas durant
molt de temps. Ja saps, els vilatans li demanaven que marxés (doncs havien tingut
males experiències amb anteriors cooperants) però, en canvi, es passava la nit
pensant en els nostres problemes. Era tan agradable! Amb el temps ens va arribar
a agradar i vam començar a treballar juntes per a aconseguir moltes coses: ara tenim
les nostres cooperatives, vam donar classes d'alfabetització. Ens ho vam passar
d'allò més bé amb ella i estàvem molt contentes mentre treballàvem plegades.
Vam completar tota la feina amb alegria, saps? Encara ara ens emociona recordar aquells
dies. Ens agrada molt el nostre projecte i no deixem que s'esvaeixi, ni que sigui
per recordar el temps que vam passar amb ella.
Aquells
vilatans no poden ni tan sols pronunciar bé el nom de les organitzacions; l'única
cosa que repetien una i altra vegada era que estaven molt contents de comptar amb
la Bikase Didi ("cooperant - germana"). Malauradament no vam poder conèixer aquella
Didi, però quan es parlava d'ella, vam veure que li encantava treballar amb les
camperoles. Vam arribar a saber que els seu únic lema era compartir la felicitat
amb els altres. Tant els vilatans com la Didi van compartir la seva felicitat. El
projecte de potabilització de l'aigua era el mitjà per a compartir la felicitat,
una felicitat que va portar l'èxit d'aquell projecte. Als vilatans no els importa
la quantitat que s'hi va invertir ni recorden quant es va gastar. Durant tot el període
d'avaluació recordaven repetidament la felicitat, que els va encoratjar a fer moltes
coses més. Ara tenen la seva cooperativa, entre les dones han format un comitè
de manteniment, tenen grups d'estalvi. "Estem contentes de formar part d'un grup,
hi anem i compartim els nostres problemes i, de fet, podem compartir la nostra felicitat",
diuen.
Una
de les organitzacions multilaterals més grans va invertir 1,5 milions de rupies
en el projecte de potabilització de l'aigua a la zona de Nuwakot, al nord de Kàtmandu.
Cal tenir present que el comitè de desenvolupament del poble, que engloba al voltant
de 800 famílies (diversos pobles), rep només 500.000 rupies del govern com a pressupost
anual. En aquest cas es va produir un conflicte important degut a que els vilatans
no estaven contents amb el projecte, encara que els resolgués els problemes que
els suposava anar a buscar aigua a una llarga distància. En la seva avaluació del
projecte, els vilatans van comentar:
La
construcció del projecte gairebé ha acabat, però ni tan sols reconeixem a les
persones que hi formen part perquè no paren de canviar el personal, de manera que
al poble mai no veiem ningú dues vegades. Per això no considerem que aquest sigui
el nostre projecte. Hem sentit que han format un grup de treball, però no sabem
qui són. De segur que es troben entre els líders polítics. El personal no té
cap oficina aquí ni cap lloc permanent on quedar-se, així que sovint tornen a Kàtmandu
o Trishuli (on hi ha la seu de la zona) en el seu vehicle un cop han visitat les
obres. Un dels contractistes d'un poble veí s'ha responsabilitzat dels treballs
de construcció. Una vegada que vam anar a parlar amb el personal, semblava que no
els agradés tenir tracte amb nosaltres.
Durant
molts anys, els vilatans havien anat a buscar aigua a una font dels voltants, i podien
continuar fent-ho en el futur. No se'ls va preguntar sobre els seus desitjos, què
pensaven en realitat; es va tractar d'un pla extern i executat amb el suport d'unes
poques persones que no tenien problemes amb l'aigua. Aquí trobem que el projecte
no podia ser el mitjà de compartir la felicitat, doncs la distància entre els vilatans
i les persones del projecte es va començar a engrandir des del moment en que el
projecte va entrar al poble. Sembla que el personal va considerar el projecte com
part de la seva feina, pensant que eren amables amb la gent del poble pel fet de
portar un projecte. No estaven preparats per a passar una estona parlant amb els
vilatans, i per tant, si no parlen amb la gent, com poden compartir la felicitat?
La
nostra història ens mostra molts exemples relacionats amb els treballs participatius
portats a terme per la gent, com la construcció de molts temples, carreteres, escoles;
l'excavació de pous i estancs, etc. Totes aquestes coses les feien com si celebressin
cerimònies. Si ho analitzeu, trobareu que la motivació principal darrera de totes
aquestes coses era compartir la felicitar. Acostumaven a cantar cançons, fer el
treball social de manera col·lectiva, compartien el menjar amb els altres a les
festes, reien, gaudien i finalitzaven les seves tasques. De vegades comparteixen
la seva felicitat donant alguna cosa als altres, de vegades rebent dels demés i
d'altres vegades compartint.
Un
cop, una organització important va oferir una bona feina a una de les meves companyes,
qui, desprès de pensar-ho molt i parlar-ho amb els altres, va rebutjar l'oferta.
Va dir:
No
estic segura de si podré aconseguir un "entorn feliç" en aquest nou lloc. Estic
molt contenta aquí, treballant amb els meus companys, amb qui puc compartir la meva
felicitat. Aquí gaudeixo de la meva feina. Sí, és clar que m'han ofert el doble
de salari i beneficis, però tinc por de perdre la meva felicitat.
Compartir
la felicitat per mitjà de l'APR
Fins
ara no hem trobat cap formació en APR avorrida. Fa poc, vaig revisar 60 informes
de formació en APR; vaig consultar l'avaluació que van fer els participants, que
es sol dur a terme al final de la formació. Mai no he vist, ni tan sols en un informe,
que la formació en APR fos avorrida. Diuen: "Els deu dies han passat com deu minuts",
"El procés d'aprenentatge va ser com un joc", "No ens hem avorrit", "Hem rigut molt",
"Hem compartit molt", etc. El que s'aprèn amb l'APR es pot aprendre també d'altres
maneres. No obstant, un dels valors principals de l'APR, segons la meva experiència,
és que crea un entorn per a compartir la felicitat. Els participants no senten la
jerarquia, ni tampoc les disparitats (socioeconòmiques, de casta, sexe). Tots riuen,
aprenen i comparteixen. Compartir la felicitat desenvolupa el vincle sentimental
d'afecte entre els participants, que és el que aconsegueix l'APR durant la formació
o dins la comunitat.
"Ja
sabeu, quan es fa un mapa social, els vilatans mouen pedres, pals i construeixen
cases. Tenen present que estan fent un mapa del poble, o un mapa artificial, durant
els primers 15 minuts, però després obliden que estan jugant amb pedres i altres
materials de la zona, i entren a la realitat. Criden, riuen, parlen sense embuts
i, de vegades, també s'enfaden. Per això, el que he notat és que, un cop passats
els 15 minuts, s'inicien les discussions i les anàlisis, i és el moment en que
comencen a compartir la felicitat. Quan els moments artificials acaben i es comença
a compartir la felicitat, altres vilatans que es mantenen apart decideixen participar
en l'exercici; inclús els analfabets i les persones marginades que dubten a parlar
en públic comencen a participar. Compartir la felicitat facilita el procés." Comentari
d'un facilitador d'APR
De
totes maneres, l'APR sense "compartir la felicitat" resulta avorrida i molt tècnica;
de vegades, inclús, molt perillosa. Una vegada, els presidents d'un comitè de desenvolupament
del poble de la zona de Dhading, districte ubicat a prop de Kàtmandu, van explicar
les seves experiències en veure una "banda d'APR" de la següent manera:
"Un
grup de professionals d'APR van venir precedits de quatre o cinc portadors que duien
les seves tendes i aliments. Quan van arribar al poble, alguns d'ells van anar a
buscar pollastres i altres a tallar branques dels arbres per a fer una foguera al
vespre. Un grup de joves va anar a la font i va començar a burlar-se de les noies
del poble. Al vespre, celebraven un gran esdeveniment cultural, van tocar música
Angreji (anglès) i van començar a ballar com a les discoteques. Cridaven, i el
ball va parar només quan dos borratxos que ballaven van començar a barallar-se.
Al matí següent van reunir set o vuit persones, incloent 3 de la casa on s'allotjaven,
i van "fer l'APR"."
Aquest
tipus d'APR no participatiu no comparteix la felicitat, sinó que se la pren a la
gent. A més, aquest tipus de pràctiques d'APR, amb els seus interessos creats,
també destrueix els valors de l'APR.
Tot
allò que duem a terme per mitjà de l'APR pot fer-se a més d'altres maneres. Utilitzant
altres tècniques també es pot aconseguir la participació de la gent de la comunitat.
Podem encoratjar els analfabets i la secció marginada a participar en els processos
de desenvolupament fent servir altres tècniques, però el valor principal, o contribució,
de l'APR és que té la capacitat de crear un entorn on es comparteix la felicitat.
En
una ocasió es va portar a cap una classificació de benestar en un poble de la zona
de Sindhupalchowk, que es troba al nord-est de Kàtmandu. Ho va fer un grup del vilatans.
Van ubicar un home gran, que també formava part del grup, en la "classificació
més baixa (de pobresa)", però ell ho va negar i es va mantenir una discussió durant
molt de temps, on alguns volien demostrar que era pobre donant molts exemples. En
realitat, el que volien era ajudar-lo, doncs el projecte els anava a proporcionar
uns programes per a la gent pobre. L'home gran no tenia res, inclús li era difícil
d'aconseguir dos àpats al dia. Va dir: "No tinc suficient menjar, però sóc feliç.
Sóc la persona més feliç del poble, eh? M'heu vist mai trist o deprimit? Com és
que dieu que sóc pobre?" De fet acostumava a ser un dels primers a prendre part,
o encapçalar, qualsevol treball social. Al final els altres el van classificar en
una "posició mitja".
Després
d'aquest exercici vam parlar una bona estona amb aquell home i vam veure que ell
mateix era una font de felicitat. Tots els vilatans senten la seva absència quan
marxa uns dies. L'equip de l'APR es va adonar que, encara que és clar que les necessitats
bàsiques (al menys) són un dret de tot ésser humà i que la fam pot crear obstacles
per a sentir la felicitat, el benestar econòmic no pot comparar-se amb el benestar
emocional i espiritual.
El
mes passat vam debatre sobre el desenvolupament i l'espiritualitat. Algú va preguntar:
"Què hi ha de l'enfortiment de la secció marginada de la societat?" Compartir la
felicitat amb qui? D'aquest debat se'n van extreure algunes conclusions, com:
"Sí,
és clar, volem justícia, no volem disparitats ni explotació i volem 'l'enfortiment
dels desemparats’. Per tant volem que els marginats o els necessitats participin
en el seu procés de desenvolupament. Volen escoltar-los. Volem sentir les seves
idees. Volem ser els seus amics en el procés del seu enfortiment. I no volem això
perquè es tracta de la nostra feina, sinó perquè així serem més feliços. Volem
que "creixin" i que les disparitats es redueixin. Els hem de deixar sentir que ens
agradaria ser els seus amics en el procés del seu enfortiment. Així és com compartim
la felicitat amb ells. Un cop entenen els nostres desitjos, també comencen a compartir
la seva felicitat amb nosaltres. Sí, és clar que l'APR ens pot ajudar molt a compartir
la felicitat amb els marginats. L'APR elimina totes les formalitats entre nosaltres
i ajuda a que el procés segueixi endavant per mitjà de la seva manera de pensar."
Un
dels presidents del comitè de desenvolupament del poble ens va explicar la seva
experiència sobre l'ús de l'APR en la planificació.
Abans
de l'APR recollíem peticions de cadascun dels membres del districte, però la nostra
taula acostumava a patir molt, doncs cada membre volia demostrar que les seves sol·licituds
eren les més importants donant cops a taula! De totes maneres, avui en dia la classificació
per parelles ha preservat les nostres pobres taules. Establim les prioritats amb
felicitat."
Ha
estat per mitjà d'aquest procés que he après, de les experiències que he tingut
fins ara, que l'APR ens ajuda a compartir la nostra felicitat amb els vilatans, així
com ells comparteixen la seva felicitat amb nosaltres, i per descomptat amb els vulnerables
i els marginats. Crec que reflexionar sobre els aspectes positius (de qualsevol cosa)
ens pot ajudar a progressar en el desenvolupament. Reflexionar només en els aspectes
negatius ens empresona; no podem tirar endavant concentrant-nos només en allò que
és negatiu.
Kamal
Phuyal Nepal
Article
presentat al taller de l' IDS ,
"Camins cap a la participació."
––»«––
© Drets d'autor 1967, 1987, 2007 Phil Bartle Pàgina web dissenyada per Lourdes Sada
––»«––Última actualització: 12.02.2011
|